“Jo no podria dedicar-me a això, no dormiria per les nits”. Les persones que ens dediquem al sector social cada cert temps sentim aquesta frase quan parlem de feina amb altra gent.
I sí que és cert que en el nostre dia a dia, sovint ens trobem situacions greus de vulnerabilitat. En el nostre cas, que treballem amb infants i joves, ens trobem amb maltractaments greus o abusos sexuals, sovint no gaire visibles però amb molts indicis que ens posen en alerta, situacions molt complexes on es barregen afectacions en salut mental, física o discapacitat amb precarietat econòmica i en l’habitatge, violència de gènere, dinàmiques familiars rocambolesques,… en fi, situacions de molt alta exposició a la vulnerabilitat.
En les coordinacions o reunions de seguiment acostumem a posar el focus en el risc, en allò que no funciona.. i quan entrem en mode pilot automàtic pel volum o ritmes de la feina -o de la vida en general-, sovint la mirada se’ns en va cap a totes aquestes dificultats.
Fa poc en reunions de seguiment, preguntàvem a diferents persones pels casos d’èxit recents que hem tingut, els primers que vinguessin al cap. La primera resposta tenia un punt divertit: des d’obrir els ulls, cos enrere i mirar amb curiositat (com si no estiguéssim acostumats a fer-nos aquesta pregunta), a dir que no en tenim, que amb un any no hi ha hagut prou temps (!), i després un silenci… que donava pas a la resposta.
Aquests èxits, amb nens i nenes són de l’estil -literal- “està molt més tranquil”, “ha passat de ser un terratrèmol que ho desmuntava tot a poder sostenir l’activitat de teatre, i li encanta!”, “abans era molt tímida, i ara té un lloc al grup” o “no sabia ni llegir i ara la tutora a l’escola està al·lucinada. Va al ritme escolar que toca”.
Amb adolescents i joves: “les conductes de risc -festa, sexe, drogues, baralles- han caigut en picat”, “està més ordenat, li van bé els estudis i gestiona millor la frustració”, “és capaç de parlar de les seves emocions”.
O amb famílies: “la mare ara té més xarxa, està amb més confiança i autoestima i tot va molt millor”, “ ja no veu el seu fill amb una discapacitat com a incapaç, és més carinyosa acompanyant les dificultats”, “hem aconseguit que mare i filla es posin les piles amb pautes higièniques, i de seguida hem vist que tot al voltant millora, relacions amb el grup i fins i tot a nivell acadèmic!” o “ gràcies a les coordinacions que hem fet ha trobat un pis de lloguer social i va a teràpia”.
Son petites coses.. o ben grans, segons com es miri! Que donen sentit a la tasca d’aquelles persones que ens dediquem a això, i a vegades, també hem d’aturar-nos, per posar-hi la mirada, reconèixer-les i valorar-les com es mereixen.